El Partit dels Socialistes de Catalunya fou creat el juliol del 1978 per la unificaci6 de tres partits existents, que es dissolgueren per formar-10: PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i la Federad6 Catalana del PSOE.La fusi6 dels tres partits es realitzi en dos temps. El dia 15 de juliol de 1978 foren convocats els congressos respectius per acceptar la dissolució dels antics partits i la integraci6 en el nou, i cadascun aprovi el Protocol d'unitat. El dia següent, 16 de juliol, se celebrh el Congrés d'unificació. La representació dels delegats congressuals es féu a partir de les dades d'afiliats de cada partit. PSC-C i FC del PSOE obtingueren la mateixa quota congressual, 450 delegats cadascun, mentre que la del PSC-R fou molt baixa, només 100 delegats. A més, es repartí d'igual manera la quota de representació en la futura Executiva del nou partit, amb e1 resultat d ' l l membres per al PSC-C, 11 per a la FC del PSOE i 3 per al PSC-R.Fou en el Congrés de la FC del PSOE on es produí el fet més rellevant, quan no fou aprovada la gestió de I'Executiva, encapplada per Josep

La composició sociolbgica dels dele ats comunistes pretén analitzar com a-. rativament el Vlll ~~y é s , + e l~~U & . (1988), el Con és d' Unitat (1986) Aquest article pretén realitzar l'andlisi dels delegats tres Congressos dell nucli composat pels diferents segments presents i analitzar-ne la composició sociolbgica, en un període de transformació del PSUC i la seva integració a Iniciativa per Catalunya (IC). Les dades han estat obtingudes a partir dels Papers 39 (1992) (43)(44)(45)(46)(47)(48)(49)(50)(51)(52)(53)(54)(55)(56)(57)(58)

Abstract. Few parties apart from the PSOE have enjoyed stable and cohesive leaderships. A comparison between the PSOE and the AP/PP shows how much more stable the experience of the former has been. Both elect leaders at delegate congesses, although in practice there is little real involvement by rank and file members. Political culture, cleavages and the role of TV all account for this instability.

IntroducciónEl caso de Barcelona es un ejemplo de las dificultades para gobernar las áreas metropolitanas y nos demuestra, una vez más, la diferencia entre la ciudad real (la que se extiende más allá de los límites administrativos) y la ciudad administrativa (en este caso los 97,6 km 2 del municipio barcelonés, 90 km 2 reales sin el parque de Collserola). Para entenderlo, es necesario recordar brevemente las distintas fases de transformación y crecimiento que ha sufrido la ciudad. Hay tres períodos clave para la historia de Barcelona: la ciudad medieval, ciudad amurallada, comercial y artesanal, da paso a la ciudad industrial burguesa que rompe el corsé de sus murallas para crecer hacia el llano y romper con la sospecha sobre su lealtad tras la Guerra de Sucesión. Es el perío-do de la revolución industrial, la expansión de la ciudad, el Plan Cerdà, la ubicación de industrias, la inmigración. En definitiva, la ciudad inacabada que sobrevivirá a duras penas los años de expolio del franquismo. Finalmente, la ciudad democrática, olím-pica y terciaria, en la que se produce el cambio de la industria por el sector servicios, aumenta la importancia de las dinámicas económicas internacionales y entra en juego la visión metropolitana como elemento de competitividad. La ciudad del siglo XXI, transformada en ciudad del conocimiento.