The Construction of a New Form of Learning and Practing Medicine in Medieval Latin Europe

Abstract

The ArgumentIn this paper I try to analyze the fate of a new medical model that was developed in the thirteenth and fourteenth centuries in European Latin society, particularly in the southern parts of Latin Europe. This model won the approval of the communities in which it was developed as part of an incipient network of medical care and attention. The new healer (Christian and male )that emerged from this model, whether physician or surgeon, based his practice on his knowledge of Aristotelian natural philosophy. He was an intellectual and a social product fashioned and supported by traditional and new urban leader groups, whether civil or ecclesiastic, Christian or Jewish. Health and healers were considered part of the urban social organization both in large cities and in smaller towns.Full social acceptance of this new model was achieved only after heated debate. In practice, the new way of conceiving of medicine did not begin to become socially accepted outside intellectual circles until the new healer was able to offer specific solutions for the maintenance or restoration of health, both at an individual and at a collective level, and according to the criteria and feelings of the leader groups of the society of that time.Progress in research allows us to identify nene factors, at least, that were involed in the construction of these novelties in late medieval Latin society.

À l’épreuve de la peste

“…Comme Chiara Crisciani l'a montré, la pratique du conseil a donné lieu à un genre discursif par lequel la communauté médicale exprime, d'une part, son autorité et son savoir et justifie, d'autre part, son rôle dans la société 30 . Elle contribue en outre à l'affirmation d'une profession en tant qu'élite diplômée et autorisée à exercer depuis le xiii e siècle 31 . Empruntant sa forme et une partie de son contenu à des genres établis de la littérature médicale (régimes et conseils), ces écrits sur la peste se distinguent toutefois par leur focalisation exclusive sur la maladie.…”

La socialización de los practicantes a través de los manuales del Dr. Felipe Sáenz de Cenzano 1907-1942

“…Posteriormente la Ley Ventôse de 1803, reorganizó la enseñanza y práctica de la medicina terminando con la separación entre médicos y cirujanos, cuyo origen se retraía a tiempos de la Baja Edad Media cuando se reglamentó por primera vez, la enseñanza de la medicina dentro de la universidad (Gelfand, 1993). Una unificación que se produjo por la revalorización de los cirujanos durante el siglo XVIII gracias a la buena fama de los hospitales militares como buenos centros de enseñanza y a la necesidad de disponer de personal sanitario formado para las diferentes guerras europeas (García Ballester, 1995).…”

Arnau Vilanova i la concepció de la medicina com a ciència aristotèlica

“…A partir del segle xiii, les principals universitats europees comencen a implementar una nova pràctica mèdica fonamentada en la filosofia natural d' Aristòtil (Siraisi 1981: 186-201;García Ballester 1995). Això fou la conseqüència del desenvolupament de la filosofia natural a les escoles d'arts, preparatòries per als estudis superiors de teologia, dret i medicina, i de la repercussió de diverses consideracions de la filosofia natural sobre aspectes mèdics: per exemple, els principis fonamentals de la matèria, els principis de mutació en els cossos, l'estudi de la fisiologia i l'anatomia animal, el concepte de l'humit radical.…”