Las Políticas culturales de proximidad en el Paradigma de la ciudad creativa: el caso del programa de centros cívicos en la ciudad de Barcelona

Abstract

From the late ` 80 cities experienced a "creative" turn. The concept of creativity, appears as a shaping force to the economic, social, cultural and urban planning policies in the postfordist context. In Barcelona, the so-called " Barcelona Model" has been deeply infl uenced by the creative city paradigm. The paradigm replication in the European context and its relationship to the neoliberal turn of cities since the '80s has been extensively analyzed, however, the impact of this trend on the cultural proximity policies, considered as the result of the interaction between local government and social actors, is a fi eld to explore. The aim of this paper is to show, in the case of Barcelona city, the defi cits and contradictions generated by the infl uence of the creative and entrepreneurial turn of the city in the cultural proximity policies implementation, considering the problem in relation to the participatory dimension and the democratic deepening objectives attributed to these policies in its genesis context. To reach this aim, we examine the socio-genesis, evolution and changes of a fl agship policy for the social democratic agenda -the Civic Centers Program-, embedding its analysis in the city model, the municipal decentralization process and the role of key social actors such as neighbors associations during these 35 years of democracy.

L’Altre Ubic: cap a una Gestió Cultural Queer-feminista més Inclusiva i Contemporània

“…Més enllà, el revisionisme feminista de la gestió cultural no implica l'elisió d'aquests discursos sinó la seva contextualització crítica (Adair & Levin, 2020;Levin, 2010). Eliminar aquests discursos seria elidir part de la història dels espais culturals, especialment tenint present que tota interpretació de la cultura és contextual històricament i que l'afany per l'apreciació i la conservació patrimonial a Catalunya s'inicia en època vuitcentista gràcies al mecenatge de la burgesia, d'esquemes androcèntrics i colonialistes (Sánchez Belando, 2015). En aquest sentit, el revisionisme institucional feminista cerca recuperar la memòria de realitats socials històricament invisibilitzades, tals com la vida dels infants, de les dones, i del col•lectiu LGTBIQ+, entre d'altres (Hein, 2010;McIntyre, 2007;Sullivan & Middleton, 2019).…”

“…Potser per considerar que la temporalitat de les mostres itinerants garanteix l'actualitat dels seus discursos identitaris mentre té lloc el període d'exposició, entenent que qualsevol revisionisme resulta innecessari. Potser, simplement, perquè els espais d'arts contemporànies i els centres cívics no són considerats espais "rigorosos" de la cultura en comparació amb els museus i les entitats que contenen col•leccions fixes malgrat la importància que tenen pel que fa al desenvolupament social local (Luis Pérez, 2004;Sánchez Belando, 2015). En aquesta direcció, i al marge de la bibliografia dedicada al revisionisme museístic (Adair & Levin, 2020;Levin, 2010;Torreira & Ruiz, 2017), resulta sorprenent la manca de referents pràctics catalans entorn l'aplicació d'una gestió cultural queer-feminista als espais de dinamització cultural.…”

“…Amb tot, resulta indubtable que L'Altre Ubic és un exemple rellevant del que anomenem una gestió cultural queer-feminista a l'entorn català, tant per la seva forma (que implementa els principis del revisionisme queer i feminista, fins ara aplicats fonamentalment als museus i centrats en un revisionisme de l'androcentrisme narratiu), com pel seu contingut (aproximació construccionista a la identitat sumada a un plantejament situat feminista i LGTBIQ+). Encara més: el marc discursiu de L'Altre Ubic, propi d'una mostra temporal i itinerant pensada per tractar temes d'actualitat -com ho és la conversa sobre la construcció identitària-, proposa un model d'espai orientat a la dinamització del teixit social local (Badia, 2015;Sánchez Belando, 2015). Tot plegat fa de L'Altre Ubic un exemple-mostra d'una gestió cultural pròpia més conscient i contemporània: coneixedora de la importància de la representació de l'alteritat, oberta als diàlegs que interessen a la ciutadania i, en definitiva, convençuda de la necessitat d'entendre el discurs cultural i la seva gestió com un palimpsest comunitari en (re)escriptura constant.…”

Barcelona como laboratorio de innovación democrática (2015-2020)

“…En este sentido, la demanda de dotar de mayor seguridad jurídica a la gestión cívica ha sido una reivindicación exigida por el movimiento asociativo barcelonés, tanto por el Consejo de Asociaciones de Barcelona (CAB) y más especíicamente por la Plataforma d'entitats per a la gestió cívica constituida en 2009 y que tenía por objetivo modiicar el marco legal que regía la adjudicación de equipamientos públicos a in de facilitar la participación de las entidades (Sánchez Belando, 2015). Esta plataforma, posteriormente denominada Plataforma de Gestió Ciutadana (2012), actualmente aglutina entidades de la ciudad que gestionan servicios y equipamientos, o aspiran a gestionarlos, de acuerdo con el modelo de gestión cívica.…”

Governmentality, the Local State, and the Commons: An Analysis of Civic Management Facilities in Barcelona

“…In the transition to democracy, after the dictatorship (the late 1970s), the City Council began creating its own directly-managed network of public cultural and social facilities-e.g., cultural centres, community centres, youth clubs, and more. Later on, these were progressively and partially outsourced (Sánchez Belando, 2015). The neighbourhood associations and grassroots organisations demanded the creation of their own self-governing cultural and social spaces, especially in low-income neighbourhoods that had been neglected by the City Council's welfare policy.…”