Satellite imagery has become an essential resource for environmental, humanitarian, and industrial endeavours. As a means to satisfy the requirements of new applications and user needs, novel Earth Observation (EO) systems are exploring the suitability of Distributed Satellite Systems (DSS) in which multiple observation assets concurrently sense the Earth. Given the temporal and spatial resolution requirements of EO products, DSS are often envisioned as large-scale systems with multiple sensing capabilities operating in a networked manner. Enabled by the consolidation of small satellite platforms and fostered by the emerging capabilities of distributed systems, these new architectures pose multiple design and operational challenges. Two of them are the main pillars of this research, namely, the conception of decision-support tools to assist the architecting process of a DSS, and the design of autonomous operational frameworks based on decentralised, on-board decision-making.
The first part of this dissertation addresses the architecting of heterogeneous, networked DSS architectures that hybridise small satellite platforms with traditional EO assets. We present a generic design-oriented optimisation framework based on tradespace exploration methodologies. The goals of this framework are twofold: to select the most optimal constellation design; and to facilitate the identification of design trends, unfeasible regions, and tensions among architectural attributes. Oftentimes in EO DSS, system requirements and stakeholder preferences are not only articulated through functional attributes (i.e. resolution, revisit time, etc.) or monetary constraints, but also through qualitative traits such as flexibility, evolvability, robustness, or resiliency, amongst others. In line with that, the architecting framework defines a single figure of merit that aggregates quantitative attributes and qualitative ones-the so-called ilities of a system. With that, designers can steer the design of DSS both in terms of performance or cost, and in terms of their high-level characteristics. The application of this optimisation framework has been illustrated in two timely use-cases identified in the context of the EU-funded ONION project: a system that measures ocean and ice parameters in Polar regions to facilitate weather forecast and off-shore operations; and a system that provides agricultural variables crucial for global management of water stress, crop state, and draughts.
The analysis of architectural features facilitated a comprehensive understanding of the functional and operational characteristics of DSS. With that, this thesis continues to delve into the design of DSS by focusing on one particular functional trait: autonomy. The minimisation of human-operator intervention has been traditionally sought in other space systems and can be especially critical for large-scale, structurally dynamic, heterogeneous DSS. In DSS, autonomy is expected to cope with the likely inability to operate very large-scale systems in a centralised manner, to improve the science return, and to leverage many of their emerging capabilities (e.g. tolerance to failures, adaptability to changing structures and user needs, responsiveness). We propose an autonomous operational framework that provides decentralised decision-making capabilities to DSS by means of local reasoning and individual resource allocation, and satellite-to-satellite interactions. In contrast to previous works, the autonomous decision-making framework is evaluated in this dissertation for generic constellation designs the goal of which is to minimise global revisit times. As part of the characterisation of our solution, we stressed the implications that autonomous operations can have upon satellite platforms with stringent resource constraints (e.g. power, memory, communications capabilities) and evaluated the behaviour of the solution for a large-scale DSS composed of 117 CubeSat-like satellite units.
La imatgeria per satèl·lit ha esdevingut un recurs essencial per assolir tasques ambientals, humanitàries o industrials. Per tal de satisfer els requeriments de les noves aplicacions i usuaris, els sistemes d’observació de la Terra (OT) estan explorant la idoneïtat dels Sistemes de Satèl·lit Distribuïts (SSD), on múltiples observatoris espacials mesuren el planeta simultàniament. Degut al les resolucions temporals i espacials requerides, els SSD sovint es conceben com sistemes de gran escala que operen en xarxa. Aquestes noves arquitectures promouen les capacitats emergents dels sistemes distribuïts i, tot i que són possibles gràcies a l’acceptació de les plataformes de satèl·lits petits, encara presenten molts reptes en quant al disseny i operacions. Dos d’ells són els pilars principals d’aquesta tesi, en concret, la concepció d’eines de suport a la presa de decisions pel disseny de SSD, i la definició d’operacions autònomes basades en gestió descentralitzada a bord dels satèl·lits. La primera part d’aquesta dissertació es centra en el disseny arquitectural de SSD heterogenis i en xarxa, imbricant tecnologies de petits satèl·lits amb actius tradicionals. Es presenta un entorn d’optimització orientat al disseny basat en metodologies d’exploració i comparació de solucions. Els objectius d’aquest entorn són: la selecció el disseny de constel·lació més òptim; i facilitar la identificació de tendències de disseny, regions d’incompatibilitat, i tensions entre atributs arquitecturals. Sovint en els SSD d’OT, els requeriments del sistema i l’expressió de prioritats no només s’articulen en quant als atributs funcionals o les restriccions monetàries, sinó també a través de les característiques qualitatives com la flexibilitat, l’evolucionabilitat, la robustesa, o la resiliència, entre d’altres. En línia amb això, l’entorn d’optimització defineix una única figura de mèrit que agrega rendiment, cost i atributs qualitatius. Així l’equip de disseny pot influir en les solucions del procés d’optimització tant en els aspectes quantitatius, com en les característiques dalt nivell. L’aplicació d’aquest entorn d’optimització s’il·lustra en dos casos d’ús actuals identificats en context del projecte europeu ONION: un sistema que mesura paràmetres de l’oceà i gel als pols per millorar la predicció meteorològica i les operacions marines; i un sistema que obté mesures agronòmiques vitals per la gestió global de l’aigua, l’estimació d’estat dels cultius, i la gestió de sequeres. L’anàlisi de propietats arquitecturals ha permès copsar de manera exhaustiva les característiques funcionals i operacionals d’aquests sistemes. Amb això, la tesi ha seguit aprofundint en el disseny de SSD centrant-se, particularment, en un tret funcional: l’autonomia. Minimitzar la intervenció de l’operador humà és comú en altres sistemes espacials i podria ser especialment crític pels SSD de gran escala, d’estructura dinàmica i heterogenis. En els SSD s’espera que l’autonomia solucioni la possible incapacitat d’operar sistemes de gran escala de forma centralitzada, que millori el retorn científic i que n’apuntali les seves propietats emergents (e.g. tolerància a errors, adaptabilitat a canvis estructural i de necessitats d’usuari, capacitat de resposta). Es proposa un sistema d’operacions autònomes que atorga la capacitat de gestionar els sistemes de forma descentralitzada, a través del raonament local, l’assignació individual de recursos, i les interaccions satèl·lit-a-satèl·lit. Al contrari que treballs anteriors, la presa de decisions autònoma s’avalua per constel·lacions que tenen com a objectius de missió la minimització del temps de revisita global.
