La vivienda incremental, respaldada por fondos gubernamentales, significa una solución para los hogares de bajos ingresos, que les permite autogestionar el proceso de personalización de unidades sin terminar. Este artículo utiliza un análisis fenomenológico interpretativo para examinar la pertenencia de los hogares a su casa incremental. Su objetivo es argumentar que hay espacio para teorizar la vivienda incremental, lo que da una idea de la importancia de reunirse en un lugar, sin simplificar demasiado la diversidad de responsabilidades de construcción y vivienda de los residentes. El autor utiliza la idea de vivienda de Martin Heidegger para examinar la noción entrelazada de construir y habitar una casa incremental. La razón subyacente para utilizar el trabajo de Heidegger es su interpretación de una vivienda, que él ve como un proceso continuo de construcción de una casa. La hipótesis sostiene que, los esfuerzos de los hogares para completar la casa sin terminar, cultiva el sentido de reunión de los miembros de la familia, para aumentar su sentido de pertenencia al lugar. Esta pertenencia se entiende en relación con la rutina de los ocupantes, como la organización física y social del proceso de construcción, que trasciende el impedimento social presente en los barrios de bajos ingresos.
L'habitatge incremental, recolzada per fons governamentals, significa una solució per a les llars de baixos ingressos, que els permet autogestionar el procés de personalització d'unitats sense acabar. Aquest article utilitza una anàlisi fenomenològic interpretatiu per examinar la pertinença de les llars a casa incremental. El seu objectiu és argumentar que hi ha espai per a teoritzar l'habitatge incremental, el que dóna una idea de la importància de reunir-se en un lloc, sense simplificar massa la diversitat de responsabilitats de construcció i habitatge dels residents. L'autor utilitza la idea d'habitatge de Martin Heidegger per examinar la noció entrellaçada de construir i habitar una casa incremental. La raó subjacent per utilitzar el treball de Heidegger és la seva interpretació d'un habitatge, que ell veu com un procés continu de construcció d'una casa. La hipòtesi sosté que, els esforços de les llars per completar la casa sense acabar, conrea el sentit de reunió dels membres de la família, per augmentar el seu sentit de pertinença a el lloc. Aquesta pertinença s'entén en relació amb la rutina dels ocupants, com l'organització física i social de l'procés de construcció, que transcendeix l'impediment social present als barris de baixos ingressos.
Incremental housing, supported by governmental funding, signifies a solution for low-income households, allowing them to self-manage the process of customising unfinished units. This article uses interpretative phenomenological analysis to examine the households’ belonging to their incremental house. The aim is to argue that there is room for theorising incremental housing, which adds insight to the importance of gathering in a place without oversimplifying the diversity of building and living responsibilities held by the residents. The author uses Martin Heidegger’s idea of dwelling to examine the entwined notion of building and inhabiting an incremental house. The underlying reason behind using Heidegger’s work is his interpretation of a dwelling, which he sees as a continuing process of building a house. The hypothesis holds that households’ efforts to complete the unfinished house cultivates the sense of gathering family members for increasing their sense of belonging to the place. This belonging is understood in relationship with the occupants’ routine, such as the physical and social organisation of the building process, which transcends social hindrance present in low-income neighbourhoods.
